Bacàvia

He creat un fillet de Bacàvia en anglès, que divulga fets bàsics de Bacàvia per a un públic internacional. Si esteu encuriosits o voleu practicar l'anglès o criticar com l'escric, visiteu http://bacavia.wordpress.com .

Hi voldria publicar amb una freqüència setmanal, amb diferents categories cada setmana. De moment hi podeu trobar:

Prehistorical bacavia: the iberian people

Political coalitions, PP anticatalanism, trains…

Fernando Pessoa and the Catalan Nation

Bacavia is the land, Catalan is the language

Ja us aniré informant. A reveure (wordpress no es penja mai, crec!)

JC 

[@more@]

Tweet

Benvolguts amics

Tanco avui aquest bloc. Ha estat un plaer i un repte de mantenir-lo obert durant tot aquest any. Recomano a tothom que intenti fer l’experiència. Ajuda a posar ordre, com si fos un diari personal, i a ser precís en el que hom diu, en fer-ho públic. M’he sentit com després de llegir Russell, ben desinfectat, que deia Fuster.

[@more@]

L’any 2008 ve carregat de nous reptes, especialment amb la cura que hauré de tenir d’un petit personatge a casa meva que voldrà molta atenció. També nous projectes professionals molt engrescadors m’ajudaran a anar passant els dies, sense descurar els que ja estan en marxa.

Bacàvia és el meu país. País de països. Jo em sent igual de bé a Lleida, que a Tortosa, a Gandia, a Xixona, a Ciutat de Mallorca, a Perpinyà, a Fraga o a Maó. On m’hi trob més bé és a casa meva, a la Vila de Gràcia. Més enllà de noms i disputes de campanari estèrils, som una nació diversa i compartim molts problemes de caràcter cultural, econòmic i identitari. És més, en molts aspectes competim i ens complementem. És possible que cada part faci el seu camí a una velocitat diferent, però cal que, entre nosaltres, els vers catalans de cultura i llengua, no hi hagi escletxes ni pèrdues de temps per foteses, i que sabem mirar tots en la mateixa direcció pel que fa a les coses importants.

Els bacavesos oscil·lem entre el seny i la rauxa i això és bo. Cal tenir una mica de por per sobreviure i no perdre-ho tot. I cal treure la rauxa quan toca. La combinació, successiva o simultània, de modernistes i noucentistes, ens ha fer el país que som, singular i, crec jo, interessant. I cal, quan arriben els moments difícils, saber plantar-se, com deia en Xirinacs, cosa en la que no som gaire bons encara.

Hagués volgut comentar l’obra escrita del meu amic Jordi Solé Camardons, amb qui hem parlat de moltes coses i és qui em va fer descobrir en Carles Muñoz Espinalt i la Psicoestètica. Tenia previst comentar la seva obra "Les 7 tribus de la nació catalana" i provar de fer, basant-me en la seva proposta, una definició més amplia i inclusiva. Ja hi haurà temps i maneres.

Sóc un admirador de la cultura i la manera de viure jueves. Ha quedat per escriure un post sobre la meva visió del conflicte israelo-palestí, tant difícil de racionalitzar. La contraposició entre judaisme i sionisme i com aquest concepte ha anat evolucionant. Com els catalans tenim una afinitat natural envers aquest poble. I tants d’altres temes que de ben segur em seguiran ocupant.

Un tema que m’amoina relativament és quina relació hem de tenir amb les altres nacions "perifèriques" d’Ibèria. Suport mutú? Ignorància ben entesa?. Crec que coses com Galeusca no funcionen gaire bé, car cada poble té el seu perfil i el seu estat de maduresa en el camí cap a la llibertat. Suggereixo donar suport genèric però concentrar-nos en el nostre camí. Tanmateix, cal que no deixem mai de banda els nostres cosins-germans, els occitans, de qui només l’atzar de la història ens va separar ara ja fa tants de segles. Estrènyer els llaços amb ells és, per nosaltres, un deure moral.

Queden tantes altres coses per dir. El món segueix agitat, però jo crec que va en la bona direcció. Tot i sistemes no homologables com els de Putin, Chaves o la Xina, en general el model de democràcia liberal s’estén arreu. També s’observa una convergència clara a fer veritables estat-nació (una nació per estat) que és la millor manera d’organitzar-se; nacions relativament compactes i petites, que no necessàriament homogènies, que dotin als seus ciutadans d’un sentit de pertinença local en un món global. Àsia i Amèrica Llatina milloren espectacularment les seves economies i l’Africa mostra els primers signes de redreçament, gràcies a l’entrada del capitalisme xinès sense llast (de moment) de colonialisme a l’europea. L’Afganistan, l’Iraq, Palestina i Israel són llocs on hi ha conflictes la resolució del quals marcarà el segle 21.

Per acabar, hagués volgut fer un canon de les coses artístiques que m’emocionen i dels personatges als qui respecto, però crec que no cal estendre’s massa en això. Deixeu-me però agraïr als següents humans que hagin existit i creat per nosaltres: Ramon Llull, Jaume I, Ausiàs March, William Shakespeare, Franz Schubert, Gustav Mahler, Bertrand Russell, Kathleen Ferrier, Fernando Pessoa, Joan Fuster, Josep Pla, Francesc Pujols, William Graves, Eduard Hopper, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Francesc Trabal, Richard Feynman, Robert Walser i W.G. Sebald.

Potser més endavant obriré un altre bloc. Ara mateix no ho sé. Fins aviat!

J. Cuxart

Tweet

Benvolguts amics

Tanco avui aquest bloc. Ha estat un plaer i un repte de mantenir-lo obert durant tot aquest any. Recomano a tothom que intenti fer l'experiència. Ajuda a posar ordre, com si fos un diari personal, i a ser precís en el que hom diu, en fer-ho públic. M'he sentit com després de llegir Russell, ben desinfectat, que deia Pla.

[@more@]

L'any 2008 ve carregat de nous reptes, especialment amb la cura que hauré de tenir d'un petit personatge a casa meva que voldrà molta atenció. També nous projectes professionals molt engrescadors m'ajudaran a anar passant els dies, sense descurar els que ja estan en marxa.

Bacàvia és el meu país. País de països. Jo em sent igual de bé a Lleida, que a Tortosa, a Gandia, a Xixona, a Ciutat de Mallorca, a Perpinyà, a Fraga o a Maó. On m'hi trobo més bé és a casa meva, a la Vila de Gràcia. Més enllà de noms i disputes de campanari estèrils, som una nació diversa i compartim molts problemes de caràcter cultural, econòmic i identitari. És més, en molts aspectes competim i ens complementem. És possible que cada part faci el seu camí a una velocitat diferent, però cal que, entre nosaltres, els vers catalans de cultura i llengua, no hi hagi escletxes ni pèrdues de temps per foteses, i que sabem mirar tots en la mateixa direcció pel que fa a les coses importants.

Els bacavesos oscil·lem entre el seny i la rauxa i això és bo. Cal tenir una mica de por per sobreviure i no perdre-ho tot. I cal treure la rauxa quan toca. La combinació, successiva o simultània, de modernistes i noucentistes, ens ha fer el país que som, singular i, crec jo, interessant. I cal, quan arriben els moments difícils, saber plantar-se, com deia en Xirinacs, cosa en la que no som gaire bons encara.

Hagués volgut comentar l'obra escrita del meu amic Jordi Solé Camardons, amb qui hem parlat de moltes coses i es qui em va fer descobrir en Carles Muñoz Espinalt i la Psicoestètica. Tenia previst comentar la seva obra "Les 7 tribus de la nació catalana" i provar de fer, basant-me en la seva proposta, una definició més amplia i inclusiva. Ja hi haurà temps i maneres.

Sóc un admirador de la cultura i la manera de viure jueves. Ha quedat per escriure  un post sobre la meva visió del conflicte israelo-palestí, tant difícil de racionalitzar. La contraposició entre judaisme i sionisme i com aquest concepte ha anat evolucionant. Com els catalans tenim una afinitat natural envers aquest poble. I tants d'altres temes que de ben segur em seguiran ocupant.

Un tema que m'amoina relativament es quina relació hem de tenir amb les altres nacions "perifèriques" d'Ibèria. Suport mutú? Ignorància ben entesa?. Crec que coses com Galeusca no funcionen gaire bé, car cada poble té el seu pèrfil i el seu estat de maduresa en el camí cap a la llibertat. Suggereixo donar suport genèric però concentrar-nos en el nostre camí.

Queden tantes altres coses per dir. El món segueix agitat, però jo crec que va en la bona direcció. Tot i sistemes no homologables com els de Putin, Chaves o la Xina, en general el model de democràcia liberal s'estén arreu. També s'observa una convergència clara a fer veritables estat-nació (una nació per estat) que és la millor manera d'organitzar-se; nacions relativament compactes i petites, que no necessàriament homogènies, que dotin als seus ciutadans d'un sentit de pertinença local en un món global. Àsia i Amèrica Llatina milloren espectacularment les seves economies i l'Africa mostra els primers signes de redreçament, gràcies a l'entrada del capitalisme xinès sense llast (de moment) de colonialisme a l'europea. L'Afganistan, l'Iraq, Palestina i Israel són llocs on hi ha conflictes la resolució del quals marcarà el segle 21.

Per acabar, hagués volgut fer un canon de les coses artístiques que m'emocionen i dels personatges als qui respecto, però crec que no cal estendre's massa en això. Deixeu-me però agraïr als següents humans que hagin existit i creat per nosaltres: Ramón Llull, Jaume I, Ausiàs March, William Shakespeare, Franz Schubert, Gustav Mahler, Bertrand Russell, Kathleen Ferrier, Joan Fuster, Josep Pla, Francesc Pujols, William Graves, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Francesc Trabal, Richard Feynman, Robert Walser i W.G. Sebald.

Potser més endavant obriré un altre bloc. Ara mateix no ho sé.  Fins aviat!

J. Cuxart

Tweet

Som a un final d'etapa en política a Bacàvia. Moltes de les estratègies que s'han seguit als diferents territoris mostren símptomes d'esgotament, i ja no es pot seguir despistant tot provant d'enganar encara el personal com si res. Tot i els intents que, sobretot els socialistes, proven de fer per recuperar els temes habituals i seguir fent cercles, la societat fa passes endavant que acabaran per arrossegar-los.

[@more@]

Al Principat la segona gran manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, l'1D, fou molt més nombrosa i generalista que la primera (18F de l'any passat) ja que hi van anar tres partits polítics que farien la majoria absoluta al Parlament i moltes altres entitats, incloses altres plataformes similars a la convocant. Després de la manifestació, vist l'èxit, fins els socialistes van dir que ells també estaven d'acord amb quasi tot i també el Pp s'hi va apuntar en els aspectes pràctics, només desmarcant-se'n pel que fa al vessant sobiranista de la convocatòria. Dels sindicats Ugt i Ccoo, encara n'esperem notícies.

Els socialistes, amoinats ja d'abans, han mobilitzat tota la seva artilleria aquest segon semestre de l'any. Han posat na Carme Chacon a lluir tipo pertot, fent-la ministra, tot i que això signifiqués que, per tenir presència, les competències en habitatge de la Generalitat, simplement, fossin "assimilades", com feien els Borgs a Startrek. En Montilla marxà a Madrid per avisar-los que, si no ens tractaven una mica millor, ens en podríem anar. Va ser una patètica crida de socors: "ajudeu-nos o se'ns en van". Li diuen "desafecció" i el Psc en bloc s'ha posat a lluitar contra aquesta "malaltia". Tot i l'evident fracàs de l'opció federalista a Espanya (veure "Maragall o el final de la via federalista ibèrica") n'Iceta treu, depressa i corrents, un llibre reivindicant aquesta opció enmig de la indiferència general. En Castells veu com en Solbes es passa el pacte del 18.4% del PIB espanyol pel forro i s'ha d'empassar el que li volen donar i a callar. Encarreguen enquestes d'intenció directa de vot senzillament increïbles i que, de tan manipulades i grotesques, només fan que augmentar la malfiança cap als partits al govern.

L'estatut, desaparegut en les tèrboles aigües del tribunal constitucional, ja no fa por a ningú, després de la posta en marxa dels seus clons andalús i valencià. Li passaran el ribot en els aspectes on el simbolísme compta i aire, i encara haurem de donar les gràcies. Els xicots de Convergència segueixen fent esses entre sobiranisme, liberalisme, polítiques socials i l'abraçada de la mort que li fa Unió, amb el seu perfil tipus Pp. Caldrà que s'aclareixin si volen que algú els respecti. Un partit catalanista lliberal, sense dubtes de que l'horitzó final és la independència, és necessari per arribar al final del camí. El Pp fa vidal-quadrisme i absorbeix Ciutadans. Si guanya el Pp les espanyoles, venen batalles interessants. D'Erc, quan deixin de jugar a la puta i a la ramoneta ja en parlarem, de moment, no són seriosos i no mereixen dur l'estandart que porten.

Pel que fa a la societat civil, els moviments polítics són molt més interessants que els purament partidaris. Les múltiples plataformes sembla que comencen a convergir cap a la "bona", la que és capaç de mobilitzar més gent. Na Mònica Sabata té potencial per a liderar aquest moviment cap a la Independència i esper que sàpiga resistir els cants de sirena que li arribaran des d'Erc. No ens en sortirem si Erc queda com l'única marca independentista. Això ha de ser transversal, i hi han de cabre partits, sindicats, i tota mena d'associacions, com ja fa desacomplexadament Omnium Cultural. Els intents habituals d'acontentar-nos amb una pastanaga (tipus TGV o afluixant el boicot al Cava) ja no colen. Cada cop més empresaris començar a parlar clar i veuen, esparverats, com el lobby castellà que domina Espanya passa totalment de les reivindicacions que Foment o la Cambra de Comerç fan sobre les infrastructures o les polítiques econòmiques.

Tot plegat fa que haguem d'estar molt el cas dels moviments que tindran lloc després de les eleccions espanyoles del 9 de Març. El procés s'accelerarà si guanya el Pp, car llavors el Psc no haurà de protegir els interessos del seu germà gran i podrà ser directament beligerant. Potser es trencarà en dues parts, i llavors començarà el ball. Això es combinarà amb una possible forta crisi econòmica, amb l'aturada ja començada de la construcció, que pot enviar desenes de milers d'immigrants a l'atur, que reclamaran els seus drets i ja veurem si es podrà respondre. La contínua pujada de la benzina i el mal transport públic du el nou model d'urbanització (80 km al voltant de Barcelona – model "quintaforquing") al col·lapse. Tot plegat augura l'increment del malestar que es combinarà amb la impossibilitat de l'actual marc institucional de respondre-hi. Caldrà estar-hi amatent.

Tweet

[@more@]

Tweet

Som part de la biosfera, el conjunt d'éssers vius del planeta. La biosfera és una de les parts del sistema climàtic, a més de l'atmosfera, el conjunt hidrosfera-criosfera (aigua-gel) i la litosfera, o part més superficial de l'escorça terrestre. Com a espècie animal, interaccionem amb el medi per a mantenir-nos vius i reproduir-nos. En quedar-nos sense depredadors (excepte els mateixos humans) no tenim altre límit al nostre creixement que el que marqui la disponibilitat de recursos del planeta. Amb la nostra capacitat d'innovar, som capaços de generar tecnologia per incrementar el rendiment de les nostres explotacions de recursos. Si en lloc d'humans posessim formigues, no hi hauria cap diferència, excepte que les formigues no tenen ni moral ni coneixement de les conseqüències dels seus actes més enllà del seu redol.

[@more@]

En no tenir depredadors, l'espècie humana es comporta actualment com una plaga. Res no limita la seva expansió, tret d'una possible escassesa de recursos energètics, aigua i aliments. Ja no hi ha guerres amb mortalitats massives i, mica en mica, l'increment arreu del nivell de vida i de l'assistència mèdica limita l'ocurrència i l'impacte de les epidèmies. La tendència actual és doncs, transitòriament, d'augment de la població fin que el nivell de vida més en alt, en general, l'estabilitzi. S'estima que això pot passar cap a meitat de segle 21, amb una població propera als 9 o 10 mil milions d'habitants.

Aquesta població aspira tota a un nivell de vida amb un estàndard acceptable, amb suficient alimentació, capacitat de transport i d'habitatge, posem similar a la que es té avui en dia a qualsevol població de Bacàvia. És just i tendirà a ser així. Per tant, s'utilitzarà, en les properes dècades, cada cop més energia i aigua, en consonància amb l'augment de la població i el seu nivell de vida. Tot i que al primer món aquests bens bàsics (energia i aigua) s'usin cada cop més racionalment, l'estalvi no compensarà pas l'increment de la resta de la humanitat (els EUA i la UE sumen menys de la sisena part de la població mundial).

El panorama que s'albira doncs, per les properes dècades, és el següent: ús de totes les fonts d'energia disponibles i augment del valor de l'aigua potable, que es convertirà en un bé de mercat. L'energia més a l'abast és la dels combustibles fòssils i seguiran cremant-se fins que no surti rendible fer-ho. Per tant la hipòtesi d'augment de concentració de CO2 és plausible a no ser que es desenvolupi tecnologia de captura i enmagatzematge de CO2 (en les profunditats marines o al subsòl, per exemple). També se seguiran desenvolupant les energies alternatives, car és clar que les fòssils (i també l'urani) tenen el temps comptat.

El CO2 no és cap gas tòxic i n'hi ha hagut en proporcions molt més altes en eres geològiques anteriors, amb el planeta càlid i amb molta vegetació. Les noves tecnologies de producció d'energia inclouen l'aprofitament tèrmic i elèctric de l'energia solar, la geotèrmica i la eòlica on es puguin aprofitar. La principal característica d'aquestes energies es que s'aprofiten millor en proximitat i no produeixen CO2 a l'atmosfera per elles mateixes (potser si les activitats associades). Els biofuels en principi són processos de balanç zero de CO2, tot i els riscos que assenyalen alguns de expansió de monocultius. La gran opció, ara per ara, sembla el petroli d'algues desenvolupat a Alacant i descrit en un post anterior . Sense oblidar la gran il·lusió: la fusió nuclear, que no sabem si aconseguirem mai de forma rendible energèticament.

Així ens enfrontem a un món amb un 50% més de població, amb millor qualitat de vida promig i gran part del carboni actualment enmagatzemat en combustibles fòssils deixat anar a l'atmosfera per l'acció de la humanitat (excepte si possibles tècniques de segrest actualment inexistents es desenvolupen). El CO2 és un gas d'efecte hivernacle i contribueix a augmentar l'eficiència d'absorció de radiació d'ona llarga emesa per les components del sistema climàtic, fent que hi hagi més energia disponible en el sistema. Fins aquí el consens és gairebé total. Com serà la reacció del sistema climàtic a l'establiment d'aquesta nova situació ja és qüestió de debat.

Amb quines eines fem projecció cap al futur? Fonamentalment amb dues: i) les prospeccions socioeconòmiques que fan especialistes en les disciplines corresponent i ii) els models informàtics en els que es codifiquen les aproximacions als processos físics i biològics dels diferents components del Sistema Climàtic. Cap d'elles és prou fiable com per a poder creure-nos-la del tot. La primera és purament subjectiva, tot i que basada en estimacions a partir de dades objectives. Però si els economistes i sociòlegs prou feina tenen per a estimar els comportaments dels sistemes humans a curt termini (previsions pressupustàries, borsa, enquestes electorals,…) la projecció a dècades sembla pura ciència ficció. I aquestes projeccions són les condicions necessàries (de contorn) per a què els models informàtics puguin funcionar. Cal donar estimacions d'emissions de contaminants, evolucions d'usos del sòl i de la vegetació… per a que els models calculin d'acord amb aquests paràmetres tan poc fiables.

Però, a més, els propis models són lluny de la perfecció. Les representacions dels processos biològics i físics dins seu són molt simplificades, tot i que els esforços per a millorar-les és contínu. De fet, l'interès en el Canvi Climàtic està representant una edat daurada en l'estudi dels sistemes terrestres, el coneixement dels quals progressa molt ràpid, potser el resultat més interessant de tot això. A mesura que s'adquereix més coneixement, es prova de sintetitzar-lo en expressions matemàtiques que es puguin programar per a introduir-les en els models. Els models globals per l'estudi del clima tenen una resolució espacial relativament baixa (de l'ordre del centenar de quilòmetres) i moltes de les interaccions entre processos hi són deficientment representades.

Una de les grans mancances és una bona representació del núvols, especialment les capes primes que modifiquen el balanç de radiació. Els models tendeixen a subestimar la nuvolusitat i això pot significar que deixen entrar més radiació solar del compte i que en retenen menys de sortida. Aquesta indeterminació en el balanç d'energia és molt gran. Un altre punt a millorar és la representació dels corrents oceànics i la seva interacció amb l'atmosfera. En ser l'oceà el principal embornal de CO2, si els processos de transport dins l'oceà no estan prou ben representats (en especial la generació de zones que generin enfonsament d'aigües superficials cap al fons), poden haver-hi errors immensos en les estimacions futures de concentració de CO2 en l'atmosfera i, per tant, en les previsions d'augment de la temperatura mitjana.

El pensament únic en clima diu, sense reflexió profunda, que esperem un augment global de temperatura d'entre 2 i 6 graus, El que cal és reconeixer que no ho sabem del cert, i que la sola cosa que sabem és que alterem l'equilibri del sistema i que ignorem on anirà a parar. El que sabem del cert és que l'acció de la humanitat contribueix sensiblement als canvis que tenen lloc. El principi de màxima prudència és, doncs, aconsellable, i això passa per seguir desenvolupant noves fonts d'energia i fer-ne un ús de base local.

Tweet

El dimarts 6 de Novembre d'enguany, es va presentar, al Col·legi de Periodistes de Barcelona, el "govern provisional Occità per la República Federal i Democràtica dels Països d'Oc". Manel Cuyàs n'informava a la contraportada de "El Punt" de l'11 del mateix mes. Crec que és bo deixar constància de la composició d'aquest ens estrany: President: Miquel Aguilera (Provença), Francesca Diener (salut, Llenguadoc); Felip Bonnet (Economia, Gascunya), Marina Bec (Afers Socials, Llenguadoc), Jaque Ressaire (Cultura, Provença), Valeria Frechoso (Transports, Provença), Joan Marc Pellet (Interior i Afers estrangers, Delfinat Sud (?)), Xavier Bada (Justícia, Catalunya). Ministres sense cartera, és clar.

[@more@]

Cercant per la xarxa trob una mena de document fundacional, datat a Tolosa el març de 2007. Aquest document anuncia l'existència d'un govern provisional, ço és no escollit, d'Occitània. Diuen que queda clar que ja no es pot esperar res pus dels governs dels Estats que governen les terres occitanes (França, Itàlia i Espanya, per ordre d'extensió de territori occità) i que cal abandonar la vergonya tradicional dels occitans i començar a actuar en interès propi. Reivindiquen l'existència del poble occità, de la seva llengua i la seva cultura. Clamen per que s'aturi el genocidi cultural jacobí i criden al poble a donar-los suport en la seva acció. De fet es constitueixen (ells mateixos ho diuen) en elit per iniciar i tirar endavant aquesta iniciativa, a la que esperen que s'hi vagin adherin les parts més conscienciades de la població. Esperen partir a nivell local i fer lobby a nivell europeu i estatal per arribar a ser un estat com els länder o, potser, una comunitat com les de Bacàvia.

Què es pot dir d'això? Que està molt bé que algú s'animi a tirar alguna cosa endavant, però les elits sense un poble al darrera no faran mai res. Un poble sense elits pot sortir-se'n, les elits sense poble no. I el poble occità no està, encara, preparat. Com s'ha comentat aquí mateix recentment, hi ha símptomes de redreçament, però d'això a empassar-se un govern occità…

El propi Cuyàs ho diu amb encert al seu article, més que govern sembla Omnium Cultural. Analogia precisa. Que crein a petita escala comunitats de cultura (i si pot ser llengua) occitana, a nivell de barri o poble i que li donin eines per recuperar el seu passat i projectar-lo en el present.

Els catalans podríem ajudar, si ens deixen els occitans, i nosaltres no cometem dos errors greus: i) el resistencialisme, en el que cau sovint el Centre d'Agermanament Occitano-Català (CAOC) i ii) el paternalisme, anant de llestos i pretenent exportar el model català a Occitània, quan la realitat social és molt diferent.

La col·laboració es pot fer casal català amb casal occità, poble a poble, associació amb associació. Si hi ha una associació catalana i una d'occitana de qualsevol cosa, establir vincles. Si l'occitana no hi és, que la catalana actui de catalitzador. No ens obsessionem amb la llengua. Més enllà d'això, occitans i catalans tenim en comú moltes coses i podem fruir molt d'una més estreta cooperació.

Tweet

Vet aquí part del que escrigué Stefan Zweig sobre la persecució dels jueus iniciada a Alemanya durant el règim nazi, abans de què se sabés res de l'extermini massiu (decidit a Wannsee el 1942), en conversa amb Sigmund Freud a Londres (Zweig va morir, exiliat a Brasil, el 1942, als 61 anys d'edat). Valgui com a testimoni per aquells brètols que posen en dubte, a Barcelona mateix, el 2007, l'horror que va ser:

"Setmana rera setmana, mes rera mes, cada vegada arribaven més refugiats i cada vegada eren més pobres i estaven més angoixats que els que els havien precedit. Els primers, els que havien sortit d'Alemanya més apressadament, encara havien pogut salvar la roba, les maletes, el parament de la casa i, molts, fins i tot alguns diners. Però com més temps confiaven en Alemanya, com més els costava de desprendre's de l'estimada pàtria, més severament eren castigats.

[@more@]

Primer van prendre als jueus la professió, els van prohibir l'entrada als teatres, als cinemes i als museus i als investigadors l'utilització de les biblioteques: s'hi van quedar per fidelitat o per mandra, per covardia o per orgull. S'estimaven més ser humiliats a la pàtria que humiliar-se com a captaires a l'estranger. Després se'ls havia privat del personal de servei i se'ls havia pres les ràdios i els telèfons dels habitatges; després, els habitatges mateixos; a continuació se'ls va obligar a dur enganxada l'estrella de David, perquè tothom els reconegués, evités i escarnís pel carrer com a leprosos, expulsats i proscrits. Se'ls va privar de tots els drets, es va exercir sobre ells amb sadisme tota mena de violència física i psíquica i, tot d'una, es va convertir en una veritat esgarrifosa la vella dita popular russa: "Del sac del pidolaire i de la presó, ningu no n'està salvat". 

Qui no se n'anava, era enviat al camp de concentració, on la disciplina alemanya estovava fins el més orgullós i després, un cop desposseït de tot, era expulsat del país amb un sol vestit i deu marcs a la butxaca, sense preguntar-li on volia anar. I aleshores feien cua a la frontera, pidolaven als consolats, gairebé sempre debades, perquè, ¿quin país volia gent desvalissada i captaire?…

Però el més tràgic d'aquesta tragèdia jueva del segle 20 era que els que la patien no li trobaven sentit ni culpa. Tots els desterrats de temps medievals, els seus patriarques i avantpassats, sabien com a mínim per què patien: per la seva fe, per la seva llei. Posseïen encara com a talismà de l'esperit allò que els d'avui fa temps que han perdut: la confiança absoluta en el seu Déu. Vivien i patien amb l'orgullosa il·lusió d'haver estat escollits pel Creador del món i dels homes per a un destí especial i una missió especial, i la paraula promissòria de la Bíblia era per a ells manament i llei. Quan eren llençats a la foguera, premien contra el pit les Sagrades Escriptures i, gràcies a aquest escalf interior, no sentien tant la cremor de les flames assassines. Quan se'ls perseguia per tots els països, sempre els quedava una darrera pàtria, la de Déu, de la qual no els podia expulsar cap poder terrenal, cap emperador, cap rei ni cap inquisidor. Mentre la religió els mantenia junts, eren una comunitat i, per tant, una força: quan se'ls expulsava i perseguia, expiaven la culpa d'haver-se separat conscientment dels altres pobles de la terra per la seva religió i els seus costums.

Els jueus del segle XX, en canvi, havien deixat de ser una comunitat feia temps. No tenien una fe comuna, consideraven el seu judaisme més com una càrrega que com un orgull i no tenien consciència de cap missió. Vivien a part dels manaments dels seus llibres antany sagrats i ja no volien parlar la seva antiga llengua comuna. Tot el seu afany, cada vegada més impacient, era incorporar-se i integrar-se en els pobles que els envoltaven, dissoldre's en la col·lectivitat, només per tal de tenir pau i no haver de patir persecucions, reposar de la fugida eterna. I, així, els uns ja no entenien els altres, refosos amb els altres pobles: des de feia temps eren més francesos, alemanys, anglesos o russos que no pas jueus.

Fins avui, quan se'ls aplega i se'ls escombra de carrer com immundícia (els directors de banc expulsats dels seus palaus berlinesos, els servidors de les sinagogues foragitats de les comunitats ortodoxes, els catedràtics de filosofia de París  els cotxers romanesos, els rentadors de cadàvers i els premis Nobel, les cantants de concert i les ploraneres, els escriptors i els destil·ladors, els hisendats i els desheretats, els grans i els petits, els devots i els il·lustrats, els usurers i els savis, els sionistes i els asssimilats, els ashkenasis i els sefardites, els justos i els pecadors i, darrere d'ells, la munió astorada dels qui creien haver escapat feia temps de la maledicció, els batejats i els mesclats), fins avui, per primera vegada durant segles, no s'ha obligat als jueus a tornar a ser una comunitat que no sentien com a seva des de feia molt de temps, la comunitat de l'èxode repetida adesiara des d'Egipte.

Però, ¿perquè aquest destí els era reservat a ells i només a ells? Quina era la causa, el sentit i la finalitat d'aquesta persecució absurda? Se'ls expulsava de les seves terres i no se'ls donava cap terra. Se'ls deia: no volem que visqueu entre nosaltres. Però no se'ls deia on havien de viure. Se'ls donava la culpa i se'ls negava els mitjans per expiar-la. I es miraven els uns als altres amb ulls ardents en el moment de la fugida i es preguntaven: ¿Per què jo?¿Per què tu? ¿Per què jo amb tu, a qui no conec, de qui no entenc la llengua, de qui no comprenc la manera de pensar, amb qui res no em lliga? ¿Per què tots nosaltres? I ningú no en sabia la resposta. Ni el mateix Freud, el cap més clar de l'època, amb qui jo parlava sovint aquells dies, no hi veia cap sortida ni cap sentit, a aquell absurd. Però potser el sentit últim del judaisme sigui repetir una vegada i una altra, a través de la seva existència misteriosament perdurable, l'eterna pregunta de Job a Déu, perquè no sigui totalment oblidada a la terra."

Stefan Zweig, Die Welt von Gestern (ca. 1940), traducció catalana de Joan Fontcuberta, Quaderns Crema (2001)

Tweet

El 1659 se'ns van repartir, sense cap mena de recança, els uns completant la seva política de fronteres naturals, els altres passant d'aquell tros de territori que sentien alié i de pas castigant els rebels catalans que s'havien negat a seguir mantenint els soldats dropos del rei d'espanya i van fer la Guerra dels Segadors. Els catalans del nord dels Pirineus van passar a ser, formalment, el llunyà sud de França. Per ella han estat tractats sempre com els enzes de la República, els més soques de l'hexàgon, els més rebels en fer-se a les formes franceses, els darrers en adoptar la llengua.

[@more@]

La revolució imposà per llei el que l'absolutisme borbònic provava de fer per la força: l'abolició total de l'ús del català i les altres llengües en l'àmbit de la République. Com tenia la legitimitat d'una assemblea popular que, a més, deia fer pel bé del poble, es va imposar la força de la gran majoria a la de la minsa població catalana del nord. S'oficialitzà el francès i la cultura d'arrel francesa (enteneu això per la cultura del nord, ço és, occitans, alsacians, bascos, corsos, catalans i bretons exclosos) a les escoles i a més, es vampiritzà tota aportació original dels pobles no francòfons cap a França, amb especial importància pel que fa a l'apropiació feta de la riquíssima cultura occitana.

Les cultures "perifèriques" però, van anar fent la viu-viu, oficialitzant una clara diglòssia que deixava al francés com a llengua d'administració i alta cultura (universitats o literatura) i la vida a casa i al carrer en la llengua pròpia, mai no escrita car no calia escriure en el quefer diari. El poder polític i el saber universitari, centralitzats, feien que la gent capaç o amb ambicions marxessin cap a París, amb la consegüent pèrdua progressiva de capital humà als llocs d'origen. La situació evolucionà ràpidament després de la segona guerra mundial. La carambola de De Gaulle la feu aparèixer com una de les potències guanyadores, impostura que per mí marca l'inici de la decadència francesa dels darrers 60 anys, en creure's que podien fer trampa per tot, després de colar això. Però ells sabien que havien estat febles i varen optar per a imposar una repressió interior amb vistes a la unificació cultural de la "nació".

Si parleu amb catalans o occitans que ara tenen entre 50 i 65 anys, us explicaran com eren castigats en parlar la seva llengua al patí de l'escola (a classe ni somiar-ho): cops de regle als dits, de cara a la paret amb llibres a les mans, orelles d'ase que només et podies treure quan sentíes a algú parlar en occità o català i li passaves a ell. "Soyez propre, parlez français" era la consigna. Aquesta generació entén la llengua, la parlava amb els seus avis, però els pares, espantats, van deixar d'usar-la amb els fills per a no perjudicar-los. A més, la République era del poble, no? I ara manava "être propre"… Els qui tenen entre 35 i 50 anys ja no us explicaran històries terrorífiques. La feina estava feta. Us diran "jo sentia els vells parlar occità o català pel carrer, a tots, i ara ja no el parla ningú, quina llàstima".

Però els darrers quinze anys han marcat un canvi de tendència. La llengua es pot donar provisionalment per perduda (la transmissió familiar es va tallar) però l'orgull de país mai no s'ha perdut. Occitans i catalans són conscients que no són "francimands", que tenen un passat ric i cultures plenes. El seu caràcter no té res a veure amb el del nord i la manera com parlen el francès és volgudament meridional ("toutes les lettres sont faites pour être prononcées" és el seu crit de guerra). Políticament no hi ha massa canvis, l'estat és centralista i només obre la porta a tímides reformes administratives amb els Conseils Regionaux. 

L'esperança, però, ve dels poders locals i de la societat civil. Els ajuntaments animen la recuperació de les formes de cultura locals, inclosa la recuperació artificial de les llengues pròpies. Cada cop és més freqüent sentir parlar català o occità amb un accent francès impressionant, però amb la força de la convicció. Fenòmens de masses com els esportius (Rugby especialment) fomenten el sentiment de cohesió local de base cultural nacional (Stade Toulousain o USAP de Perpinyà). Cursos de llengua, emissions de radio, simbologia als carrers, publicacions deslliurades de colonització mental (en francès, això sí), recuperació de toponímia i de les històries tradicionals, cura del paisatge, la gastronomia i els productes de la terra… i sempre la sensació de que París és lluny, molt lluny.

Ara (un lustre d'aquests) ens comunicarem entre ambdues bandes dels Pirineus amb un tren ràpid (enlloc de les tartanes infectes i els canvis eterns a Narbona o la Cerdanya d'ara) i també estan millorant les comunicacions per carretera. En avió no tenim res de res, encara. Al Rosselló, gràcies a un mecenes sud-català, es farà un collège que farà els ensenyaments en català i permetra els alumnes de la Bressola prosseguir els seus estudis en català. La Bressola, escola a la que el batlle de Perpinyà ja ha dit que pensa portar el seu fill de tres anys l'any que ve…

Tweet

A Bacàvia sovint es diu que la política té dos eixos: el nacional i el social. Resumint, i en termes col·loquials, com se n'és de catalanista o espanyolista, i com de dretes o d'esquerres. Cal dir que sovint les enquestes donen un grau gris com a posició majoritària (lleugerament més català que espanyol i de centre-esquerra). Deixeu-me fer el meu retrat del que és ser d'esquerres avui a Bacàvia i del que jo crec que hauria de ser.

[@more@]

L'esquerra tradicional (vegeu annex), hereva dels esquemes del 19è i que no ha après la lliçó del segle 20è, acumula un seguit de característiques que, als meus ulls, la fan poc atractiva pel ciutadà comú: i) menysté la cultura/poder local en favor de cultures/poders d'àmbit major, en nom d'una pressumpta major eficiència; ii) reposa sobre una estructura de partit vertical, amb elits que són proposades a les bases -que les refrenden-, i una organització social resultant que segueix el mateix esquema; iii) l'opció de l'individu sempre passa darrera de l'opció col·lectiva triada per uns pocs; iv) gairebé totes les activitats socials es legislen, deixant poc marge per la lliure iniciativa popular;  v) es tergiversen els arguments com calgui per aconseguir els objectius proposats amb, sovint, total menysteniment de l'honestedat intel·lectual.

Tanmateix, la idea d'esquerra està associada des de sempre a polítiques progressistes, que lluiten per millorar les condicions de vida arreu. Com és un ideal noble, la major part dels joves idealistes, els millors joves, s'hi involucren amb il·lusió, com és comprensible. I en entrar dins aquestes estructures partidàries, el primer que han de fer és renunciar al seu major patrimoni, la seva il·lusió, iniciativa i intel·lecte, per posar-les al servei del partit. Evidentment ho fan sense questionar-s'ho massa, car els guia una idea superior a ells mateixos, la millora de la humanitat. Qui és hom comparat amb aquest objectiu? I quan ja hi porten uns quants anys, desencisats pel funcionament partidista, que premia generalment als taurons per sobre dels bonifacis, acaben deixant aquesta noble tasca i diluint-se en la societat civil, això si, essent per sempre d'esquerres. En canvi, l'apolític brillant, entretant,  fa el seu camí, es forma eficientment i acaba situat en els estrats dirigents de la societat.

Això vol dir que l'esquerra no pot ser? Res més lluny del meu pensament. Si definim esquerra com l'afany de millorar la vida dels nostres semblants i disminuir les desigualtats socials, una vera política d'esquerra serà: i) la que respecti l'individu com a unitat bàsica de decisió; ii) la que afavoreixi una construcció social des de baix, amb comunitats inclusives d'arrel "natural"; iii) la que no  imposi res als altres, ni llengua, ni cultura, ni idees; iv) la que minimitzi el reglamentarisme; v) la que gestioni les necessitats de la comunitat en proximitat, incluint energia, alimentació i residus; vi) la que generi un món lliure i just, amb regles bàsiques comunes per tots d'ample consens.

L'esquerra avui en dia comença a la familia, a la feina, a la comunitat de veins o a l'associació a la que estigueu apuntats. Fareu política d'esquerra si sou justos en cada petita decisió, no us imposeu als altres, sou profundament democràtics a tots els nivells de la vostra vida i procureu fer be les vostres tasques en profit de tots els qui us envolten.

Annex: sobre les revolucions

Un del mites de l'esquerra clàssica és que cal fer la revolució. En la revolució francesa, les esquerres foren els que seieren junts a l'esquerra de l'assemblea i deien representar el poble pla. Anomenats jacobins, volien imposar els mateixos drets i deures per tothom, basats en la cultura dominant francesa. S'hi oposaven els dits girondins, que volien fer una assemblea de caràcter més plural, basada en les peculiaritats de cada regió i que fou deixada de banda, acusada de fer el joc a les diferents burgesies locals. La revolució imposà un model únic fins i tot a qui no li calia ni l'havia usat mai, el poble pla de cultura i expressió no franceses. Des de llavors França no ha tornat a tenir cap caracter federal, mai més, ni s'albira en cap futur imaginable. Per origen, doncs, l'esquerra francesa és jacobina, car trià una opció com a bona i menystingué les altres, a les que marginà com a pagesivoles i mancades de utilitat. Imposà llengua i model cultural en un exemple de llibre de colonització interior. 

Les revolucions obreristes del segle 19è foren justificades per l'explotació de la classe treballadora i aconseguiren millorar les condicions de treball i democratitzar mica en mica la societat occidental. Quan es dugueren fins les últimes conseqüències, durant el segle 20è, generaren règims que, sota l'excusa de la bona voluntat, es convertiren en autèntiques dictadures de les que encara en queden algunes mostres repartides.

Cal recordar que no totes les revolucions són iguals. Les primeres foren anglosaxones (Cromwell, 1649) destacant  la independència americana on les diferents colònies, en revoltar-se i finalment guanyar la guerra, es van constituir en estats que es van federar. L'estructura resultant fou la de democràcia liberal, amb la primacia de la llibertat individual sobre l'organització col·lectiva, que es deixava en mans dels ciutadans.  També totes les revolucions burgeses a l'Europa del 19, que van acabar de liquidar les restes d'estructura feudal. O les de resistència nacional, com la polonesa al 19 o la tibetana avui dia.

Tweet