Patí la inexpressable melangia de no ser com els altres, de viure sol al mig de l'entregent, de vibrar per allò que ells no copsen, de sentir el que ells ignoren, d'intuir, més enllà, un món propi, diferent, més refinat, eteri, joiós. I guardar aquest coneixement com un secret vergonyós, un anhel inconfessable, sentiment decadent i debilitat. La necessitat de comunicar amb algú, un germà d'esperit i sensibilitat, el fet de no trobar-lo i, si el trobés, ¿què fer enmig d'un món que es mou per una altra força, que fomenta altres objectius, una vida a la qual era aliè? ¿anar contra corrent? ¿On trobar el toll assossegat per viure i esplaiar el seu temperament?
Raimon dialogava amb el seu cor. "Tinc por de la soledat, que empeny a acceptar companyia que no és la pròpia; assedegat d'amor, enamorat, vull morir en pèlag d'amor. ¿On em portarà aquest delit malatís que els altres no senten? La solitud més completa és el preu de la independència, el resultat de no claudicar a la vulgaritat. Amb ells, però no d'ells, he de suportar presències tosques, converses intranscendents, distraccions banals, jocs d'infants entre homes i dones estagnants, morts vivents, titelles que el costum mou amb dits d'aram, que persegueixen amb il·lusoris paradisos arran de pell, mentre jo no puc sortir del meu jardí tancat.
[@more@]
I la mentida més infecta de totes: que estimant es transcendeix la solitud. Il·lusos! Trobareu la solitud més espantosa, car és doblada amb desemparança quan l'altre us deixi, o descobrireu esglaiats que no us ha comprès mai, que éreu vosaltres qui posàveu en ella allò que no era ni tenia. Aleshores, la solitud esdevindrà abandó, pitjor que l'aïllament adolescent de qui no ha trobat encara la il·lusòria ànima bessona.
Naixem i morim sols, res no pot transcendir aquesta soledat si no és l'acceptació de tots els esdeveniments, com si jo no hi fos, que de fet no hi sóc. L'arbre espera quiet i accepta: pluja o sol, vent o foc; ell tot ho accepta i ho veu bé. Qui sap viure així en la unió total amb els esdeveniments, aquest és l'home que cerco jo, que vull arribar a ser, amb el qual vull parlar quan hagi oblidat totes les paraules, inútils ficcions, ponts enganyosos que no travessen res, car el riu de l'ésser es neda, no es passa.
Els trobadors han infectat el món amb una paraula: amor. ¿Sabien ells que això esdevindria la més abjecta passió de possessió, subjecció i dependència? Amor voldrà dir que jo em plegui quan l'altre vulgui, per tal que ell es plegui quan jo ho demani. Això esdeve l'amor: possessió i dependència. ¿On és el joi de què es vantaven els trobadors?"
Lluís Racionero, Raimon o el seny fantàstic, Laia, 1985
El text és d’una bellesa indiscutible i diu algunes veritats que molts coneixem per experiència, però si continuem creixent en l’espiritualitat tinc la certesa que es pot arribar a abraçar l’amor sense dependència.
Besades
Jordi Solé-Camardons