El dimarts 6 de Novembre d'enguany, es va presentar, al Col·legi de Periodistes de Barcelona, el "govern provisional Occità per la República Federal i Democràtica dels Països d'Oc". Manel Cuyàs n'informava a la contraportada de "El Punt" de l'11 del mateix mes. Crec que és bo deixar constància de la composició d'aquest ens estrany: President: Miquel Aguilera (Provença), Francesca Diener (salut, Llenguadoc); Felip Bonnet (Economia, Gascunya), Marina Bec (Afers Socials, Llenguadoc), Jaque Ressaire (Cultura, Provença), Valeria Frechoso (Transports, Provença), Joan Marc Pellet (Interior i Afers estrangers, Delfinat Sud (?)), Xavier Bada (Justícia, Catalunya). Ministres sense cartera, és clar.
[@more@]
Cercant per la xarxa trob una mena de document fundacional, datat a Tolosa el març de 2007. Aquest document anuncia l'existència d'un govern provisional, ço és no escollit, d'Occitània. Diuen que queda clar que ja no es pot esperar res pus dels governs dels Estats que governen les terres occitanes (França, Itàlia i Espanya, per ordre d'extensió de territori occità) i que cal abandonar la vergonya tradicional dels occitans i començar a actuar en interès propi. Reivindiquen l'existència del poble occità, de la seva llengua i la seva cultura. Clamen per que s'aturi el genocidi cultural jacobí i criden al poble a donar-los suport en la seva acció. De fet es constitueixen (ells mateixos ho diuen) en elit per iniciar i tirar endavant aquesta iniciativa, a la que esperen que s'hi vagin adherin les parts més conscienciades de la població. Esperen partir a nivell local i fer lobby a nivell europeu i estatal per arribar a ser un estat com els länder o, potser, una comunitat com les de Bacàvia.
Què es pot dir d'això? Que està molt bé que algú s'animi a tirar alguna cosa endavant, però les elits sense un poble al darrera no faran mai res. Un poble sense elits pot sortir-se'n, les elits sense poble no. I el poble occità no està, encara, preparat. Com s'ha comentat aquí mateix recentment, hi ha símptomes de redreçament, però d'això a empassar-se un govern occità…
El propi Cuyàs ho diu amb encert al seu article, més que govern sembla Omnium Cultural. Analogia precisa. Que crein a petita escala comunitats de cultura (i si pot ser llengua) occitana, a nivell de barri o poble i que li donin eines per recuperar el seu passat i projectar-lo en el present.
Els catalans podríem ajudar, si ens deixen els occitans, i nosaltres no cometem dos errors greus: i) el resistencialisme, en el que cau sovint el Centre d'Agermanament Occitano-Català (CAOC) i ii) el paternalisme, anant de llestos i pretenent exportar el model català a Occitània, quan la realitat social és molt diferent.
La col·laboració es pot fer casal català amb casal occità, poble a poble, associació amb associació. Si hi ha una associació catalana i una d'occitana de qualsevol cosa, establir vincles. Si l'occitana no hi és, que la catalana actui de catalitzador. No ens obsessionem amb la llengua. Més enllà d'això, occitans i catalans tenim en comú moltes coses i podem fruir molt d'una més estreta cooperació.
poble, associació amb associació. Si hi ha una associació catalana i una d’occitana de qualsevol cosa, establir vincles. Si l’occitan
mb casal occità, poble a poble, associació amb associació. Si hi ha una associació catalana i una d’occitana de qualsevol cosa, establir vincles. Si l’occitana no hi és, que la catalana actui de catalitzador. No ens obsessionem amb la llengua. Més e