Som part de la biosfera, el conjunt d'éssers vius del planeta. La biosfera és una de les parts del sistema climàtic, a més de l'atmosfera, el conjunt hidrosfera-criosfera (aigua-gel) i la litosfera, o part més superficial de l'escorça terrestre. Com a espècie animal, interaccionem amb el medi per a mantenir-nos vius i reproduir-nos. En quedar-nos sense depredadors (excepte els mateixos humans) no tenim altre límit al nostre creixement que el que marqui la disponibilitat de recursos del planeta. Amb la nostra capacitat d'innovar, som capaços de generar tecnologia per incrementar el rendiment de les nostres explotacions de recursos. Si en lloc d'humans posessim formigues, no hi hauria cap diferència, excepte que les formigues no tenen ni moral ni coneixement de les conseqüències dels seus actes més enllà del seu redol.
[@more@]
En no tenir depredadors, l'espècie humana es comporta actualment com una plaga. Res no limita la seva expansió, tret d'una possible escassesa de recursos energètics, aigua i aliments. Ja no hi ha guerres amb mortalitats massives i, mica en mica, l'increment arreu del nivell de vida i de l'assistència mèdica limita l'ocurrència i l'impacte de les epidèmies. La tendència actual és doncs, transitòriament, d'augment de la població fin que el nivell de vida més en alt, en general, l'estabilitzi. S'estima que això pot passar cap a meitat de segle 21, amb una població propera als 9 o 10 mil milions d'habitants.
Aquesta població aspira tota a un nivell de vida amb un estàndard acceptable, amb suficient alimentació, capacitat de transport i d'habitatge, posem similar a la que es té avui en dia a qualsevol població de Bacàvia. És just i tendirà a ser així. Per tant, s'utilitzarà, en les properes dècades, cada cop més energia i aigua, en consonància amb l'augment de la població i el seu nivell de vida. Tot i que al primer món aquests bens bàsics (energia i aigua) s'usin cada cop més racionalment, l'estalvi no compensarà pas l'increment de la resta de la humanitat (els EUA i la UE sumen menys de la sisena part de la població mundial).
El panorama que s'albira doncs, per les properes dècades, és el següent: ús de totes les fonts d'energia disponibles i augment del valor de l'aigua potable, que es convertirà en un bé de mercat. L'energia més a l'abast és la dels combustibles fòssils i seguiran cremant-se fins que no surti rendible fer-ho. Per tant la hipòtesi d'augment de concentració de CO2 és plausible a no ser que es desenvolupi tecnologia de captura i enmagatzematge de CO2 (en les profunditats marines o al subsòl, per exemple). També se seguiran desenvolupant les energies alternatives, car és clar que les fòssils (i també l'urani) tenen el temps comptat.
El CO2 no és cap gas tòxic i n'hi ha hagut en proporcions molt més altes en eres geològiques anteriors, amb el planeta càlid i amb molta vegetació. Les noves tecnologies de producció d'energia inclouen l'aprofitament tèrmic i elèctric de l'energia solar, la geotèrmica i la eòlica on es puguin aprofitar. La principal característica d'aquestes energies es que s'aprofiten millor en proximitat i no produeixen CO2 a l'atmosfera per elles mateixes (potser si les activitats associades). Els biofuels en principi són processos de balanç zero de CO2, tot i els riscos que assenyalen alguns de expansió de monocultius. La gran opció, ara per ara, sembla el petroli d'algues desenvolupat a Alacant i descrit en un post anterior . Sense oblidar la gran il·lusió: la fusió nuclear, que no sabem si aconseguirem mai de forma rendible energèticament.
Així ens enfrontem a un món amb un 50% més de població, amb millor qualitat de vida promig i gran part del carboni actualment enmagatzemat en combustibles fòssils deixat anar a l'atmosfera per l'acció de la humanitat (excepte si possibles tècniques de segrest actualment inexistents es desenvolupen). El CO2 és un gas d'efecte hivernacle i contribueix a augmentar l'eficiència d'absorció de radiació d'ona llarga emesa per les components del sistema climàtic, fent que hi hagi més energia disponible en el sistema. Fins aquí el consens és gairebé total. Com serà la reacció del sistema climàtic a l'establiment d'aquesta nova situació ja és qüestió de debat.
Amb quines eines fem projecció cap al futur? Fonamentalment amb dues: i) les prospeccions socioeconòmiques que fan especialistes en les disciplines corresponent i ii) els models informàtics en els que es codifiquen les aproximacions als processos físics i biològics dels diferents components del Sistema Climàtic. Cap d'elles és prou fiable com per a poder creure-nos-la del tot. La primera és purament subjectiva, tot i que basada en estimacions a partir de dades objectives. Però si els economistes i sociòlegs prou feina tenen per a estimar els comportaments dels sistemes humans a curt termini (previsions pressupustàries, borsa, enquestes electorals,…) la projecció a dècades sembla pura ciència ficció. I aquestes projeccions són les condicions necessàries (de contorn) per a què els models informàtics puguin funcionar. Cal donar estimacions d'emissions de contaminants, evolucions d'usos del sòl i de la vegetació… per a que els models calculin d'acord amb aquests paràmetres tan poc fiables.
Però, a més, els propis models són lluny de la perfecció. Les representacions dels processos biològics i físics dins seu són molt simplificades, tot i que els esforços per a millorar-les és contínu. De fet, l'interès en el Canvi Climàtic està representant una edat daurada en l'estudi dels sistemes terrestres, el coneixement dels quals progressa molt ràpid, potser el resultat més interessant de tot això. A mesura que s'adquereix més coneixement, es prova de sintetitzar-lo en expressions matemàtiques que es puguin programar per a introduir-les en els models. Els models globals per l'estudi del clima tenen una resolució espacial relativament baixa (de l'ordre del centenar de quilòmetres) i moltes de les interaccions entre processos hi són deficientment representades.
Una de les grans mancances és una bona representació del núvols, especialment les capes primes que modifiquen el balanç de radiació. Els models tendeixen a subestimar la nuvolusitat i això pot significar que deixen entrar més radiació solar del compte i que en retenen menys de sortida. Aquesta indeterminació en el balanç d'energia és molt gran. Un altre punt a millorar és la representació dels corrents oceànics i la seva interacció amb l'atmosfera. En ser l'oceà el principal embornal de CO2, si els processos de transport dins l'oceà no estan prou ben representats (en especial la generació de zones que generin enfonsament d'aigües superficials cap al fons), poden haver-hi errors immensos en les estimacions futures de concentració de CO2 en l'atmosfera i, per tant, en les previsions d'augment de la temperatura mitjana.
El pensament únic en clima diu, sense reflexió profunda, que esperem un augment global de temperatura d'entre 2 i 6 graus, El que cal és reconeixer que no ho sabem del cert, i que la sola cosa que sabem és que alterem l'equilibri del sistema i que ignorem on anirà a parar. El que sabem del cert és que l'acció de la humanitat contribueix sensiblement als canvis que tenen lloc. El principi de màxima prudència és, doncs, aconsellable, i això passa per seguir desenvolupant noves fonts d'energia i fer-ne un ús de base local.
