1) Argument sobre la no-existència de Déu basat en l'existència del mal, donat per Epicur: "O be Déu vol eliminar el mal i no pot, o el pot eliminar i no vol, o ni vol ni pot, o vol i pot. Si vol i no pot, és impotent, la qual cosa no s'adiu amb Déu. Si pot i no vol, és malvat, idea que és estranya a Déu. Si ni pot ni vol, és alhora impotent i malvat, i per tant no és Déu. Si vol i pot, una cosa que només és a l'abast de Déu, d'on procedeix aleshores del mal, o per què Déu no el suprimeix?"
[@more@]
2) Com més conec als homes, menys puc creure en Déu. Diguem que no tinc una idea gaire elevada de la humanitat en general, i de mi mateix en particular, per imaginar que Déu sigui la causa tant d'aquesta espècie com d'aquest individu… que Déu hagi pogut consentir crear tal mediocritat (l'ésser humà) em sembla molt poc plausible. "Déu va crear l'home a la seva imatge i semblança", llegim al Gènesi. Això faria dubtar de l'original. Que l'home descendeixi del mico em sembla molt més concebible, molt més suggeridor i molt més versemblant. Darwin, mestre de misericòrdia. L'home no és, en el fons, malvat. És fonamentalment mediocre, però això no és culpa seva. Fa el que pot amb allò que té o allò que és, i no és gaire cosa ni pot fer-hi gairebé res. Per això, cal que siguem indulgents amb ell i, fins i tot cal que de vegades l'admirem… Com a còpies de Déu seríem ridículs i inquietants. Com a animals produïts per la natura, no estem exempts de qualitats ni de mèrits. Partim de tan avall! Qui hauria pogut endevinar, fa cent mil anys, que aquesta espècie de grans simis trepitjaria la Lluna, que engendraria Miquel Àngel, Mozart, Shakespeare o Einstein, que inventaria els drets humans i fins i tot els drets dels animals?
3) Sis arguments principals em duen a no creure en Déu: i) la feblesa dels arguments en favor de la seva existència; ii) l'experiència comuna (si existís, hauria de fer-se veure o sentir més); iii) el meu rebuig a explicar el que no entenc per una cosa que entenc encara menys; iv) la desmesura del mal; v) la mediocritat de l'home i vi) que Déu s'adiu tan bé amb els nostres desigs que és totalment lògic pensar que ha estat inventat per satisfer-los.
4) Existeix Deu? No ho sabem pas. Mai no ho sabrem, almenys en aquesta vida. Per això la pregunta que es planteja és la de creure-hi o no. El lector sap ara perquè no crec en Déu: primer, perquè cap argument en demostra l'existència; segon, perquè cap experiència ho testimonia i, finalment, perquè vull seguir sent fidel al misteri, davant de l'ésser, l'horror i la compassió, davant el mal, la misericòrdia o l'humor, davant la mediocritat i, en fi, per la lucidesa, davant els nostres desigs i les nostres il·lusions.
5) Què és el fanatisme? És confondre la pròpia fe amb un saber o voler imposar-la per la força. Doble falta: contra la intel·ligència i contra la llibertat. Davant la qual cal respondre doblement: mitjançant la democràcia i la lucidesa. La llibertat de consciència forma part dels drets humans i de les exigències del pensament. La religió és un dret i la irreligió també. per tant cal protegir-les tant l'una com l'altra… És el que anomenem "laicisme" i és l'herència més preuda de la Il·lustració…. Potser la llibertat de pensament és l'únic bé més preuat que la pau. Perquè la pau, sense llibertat de pensament, seria esclavitud
(Fragments de L'Ànima de l'Ateisme, d'André Comte Sponville (2006) extrets de la traducció al català d'Alexandre Gombau a Paidós Contextos (2007). Estan basats en el concepte judeo-cristià de Déu, com a ésser creador, omnipotent, que es preocupa per nosaltres i que ens durà al més enllà)
