Som a un final d'etapa en política a Bacàvia. Moltes de les estratègies que s'han seguit als diferents territoris mostren símptomes d'esgotament, i ja no es pot seguir despistant tot provant d'enganar encara el personal com si res. Tot i els intents que, sobretot els socialistes, proven de fer per recuperar els temes habituals i seguir fent cercles, la societat fa passes endavant que acabaran per arrossegar-los.
[@more@]
Al Principat la segona gran manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, l'1D, fou molt més nombrosa i generalista que la primera (18F de l'any passat) ja que hi van anar tres partits polítics que farien la majoria absoluta al Parlament i moltes altres entitats, incloses altres plataformes similars a la convocant. Després de la manifestació, vist l'èxit, fins els socialistes van dir que ells també estaven d'acord amb quasi tot i també el Pp s'hi va apuntar en els aspectes pràctics, només desmarcant-se'n pel que fa al vessant sobiranista de la convocatòria. Dels sindicats Ugt i Ccoo, encara n'esperem notícies.
Els socialistes, amoinats ja d'abans, han mobilitzat tota la seva artilleria aquest segon semestre de l'any. Han posat na Carme Chacon a lluir tipo pertot, fent-la ministra, tot i que això signifiqués que, per tenir presència, les competències en habitatge de la Generalitat, simplement, fossin "assimilades", com feien els Borgs a Startrek. En Montilla marxà a Madrid per avisar-los que, si no ens tractaven una mica millor, ens en podríem anar. Va ser una patètica crida de socors: "ajudeu-nos o se'ns en van". Li diuen "desafecció" i el Psc en bloc s'ha posat a lluitar contra aquesta "malaltia". Tot i l'evident fracàs de l'opció federalista a Espanya (veure "Maragall o el final de la via federalista ibèrica") n'Iceta treu, depressa i corrents, un llibre reivindicant aquesta opció enmig de la indiferència general. En Castells veu com en Solbes es passa el pacte del 18.4% del PIB espanyol pel forro i s'ha d'empassar el que li volen donar i a callar. Encarreguen enquestes d'intenció directa de vot senzillament increïbles i que, de tan manipulades i grotesques, només fan que augmentar la malfiança cap als partits al govern.
L'estatut, desaparegut en les tèrboles aigües del tribunal constitucional, ja no fa por a ningú, després de la posta en marxa dels seus clons andalús i valencià. Li passaran el ribot en els aspectes on el simbolísme compta i aire, i encara haurem de donar les gràcies. Els xicots de Convergència segueixen fent esses entre sobiranisme, liberalisme, polítiques socials i l'abraçada de la mort que li fa Unió, amb el seu perfil tipus Pp. Caldrà que s'aclareixin si volen que algú els respecti. Un partit catalanista lliberal, sense dubtes de que l'horitzó final és la independència, és necessari per arribar al final del camí. El Pp fa vidal-quadrisme i absorbeix Ciutadans. Si guanya el Pp les espanyoles, venen batalles interessants. D'Erc, quan deixin de jugar a la puta i a la ramoneta ja en parlarem, de moment, no són seriosos i no mereixen dur l'estandart que porten.
Pel que fa a la societat civil, els moviments polítics són molt més interessants que els purament partidaris. Les múltiples plataformes sembla que comencen a convergir cap a la "bona", la que és capaç de mobilitzar més gent. Na Mònica Sabata té potencial per a liderar aquest moviment cap a la Independència i esper que sàpiga resistir els cants de sirena que li arribaran des d'Erc. No ens en sortirem si Erc queda com l'única marca independentista. Això ha de ser transversal, i hi han de cabre partits, sindicats, i tota mena d'associacions, com ja fa desacomplexadament Omnium Cultural. Els intents habituals d'acontentar-nos amb una pastanaga (tipus TGV o afluixant el boicot al Cava) ja no colen. Cada cop més empresaris començar a parlar clar i veuen, esparverats, com el lobby castellà que domina Espanya passa totalment de les reivindicacions que Foment o la Cambra de Comerç fan sobre les infrastructures o les polítiques econòmiques.
Tot plegat fa que haguem d'estar molt el cas dels moviments que tindran lloc després de les eleccions espanyoles del 9 de Març. El procés s'accelerarà si guanya el Pp, car llavors el Psc no haurà de protegir els interessos del seu germà gran i podrà ser directament beligerant. Potser es trencarà en dues parts, i llavors començarà el ball. Això es combinarà amb una possible forta crisi econòmica, amb l'aturada ja començada de la construcció, que pot enviar desenes de milers d'immigrants a l'atur, que reclamaran els seus drets i ja veurem si es podrà respondre. La contínua pujada de la benzina i el mal transport públic du el nou model d'urbanització (80 km al voltant de Barcelona – model "quintaforquing") al col·lapse. Tot plegat augura l'increment del malestar que es combinarà amb la impossibilitat de l'actual marc institucional de respondre-hi. Caldrà estar-hi amatent.
