Benvolguts amics
Tanco avui aquest bloc. Ha estat un plaer i un repte de mantenir-lo obert durant tot aquest any. Recomano a tothom que intenti fer l’experiència. Ajuda a posar ordre, com si fos un diari personal, i a ser precís en el que hom diu, en fer-ho públic. M’he sentit com després de llegir Russell, ben desinfectat, que deia Fuster.
[@more@]
L’any 2008 ve carregat de nous reptes, especialment amb la cura que hauré de tenir d’un petit personatge a casa meva que voldrà molta atenció. També nous projectes professionals molt engrescadors m’ajudaran a anar passant els dies, sense descurar els que ja estan en marxa.
Bacàvia és el meu país. País de països. Jo em sent igual de bé a Lleida, que a Tortosa, a Gandia, a Xixona, a Ciutat de Mallorca, a Perpinyà, a Fraga o a Maó. On m’hi trob més bé és a casa meva, a la Vila de Gràcia. Més enllà de noms i disputes de campanari estèrils, som una nació diversa i compartim molts problemes de caràcter cultural, econòmic i identitari. És més, en molts aspectes competim i ens complementem. És possible que cada part faci el seu camí a una velocitat diferent, però cal que, entre nosaltres, els vers catalans de cultura i llengua, no hi hagi escletxes ni pèrdues de temps per foteses, i que sabem mirar tots en la mateixa direcció pel que fa a les coses importants.
Els bacavesos oscil·lem entre el seny i la rauxa i això és bo. Cal tenir una mica de por per sobreviure i no perdre-ho tot. I cal treure la rauxa quan toca. La combinació, successiva o simultània, de modernistes i noucentistes, ens ha fer el país que som, singular i, crec jo, interessant. I cal, quan arriben els moments difícils, saber plantar-se, com deia en Xirinacs, cosa en la que no som gaire bons encara.
Hagués volgut comentar l’obra escrita del meu amic Jordi Solé Camardons, amb qui hem parlat de moltes coses i és qui em va fer descobrir en Carles Muñoz Espinalt i la Psicoestètica. Tenia previst comentar la seva obra "Les 7 tribus de la nació catalana" i provar de fer, basant-me en la seva proposta, una definició més amplia i inclusiva. Ja hi haurà temps i maneres.
Sóc un admirador de la cultura i la manera de viure jueves. Ha quedat per escriure un post sobre la meva visió del conflicte israelo-palestí, tant difícil de racionalitzar. La contraposició entre judaisme i sionisme i com aquest concepte ha anat evolucionant. Com els catalans tenim una afinitat natural envers aquest poble. I tants d’altres temes que de ben segur em seguiran ocupant.
Un tema que m’amoina relativament és quina relació hem de tenir amb les altres nacions "perifèriques" d’Ibèria. Suport mutú? Ignorància ben entesa?. Crec que coses com Galeusca no funcionen gaire bé, car cada poble té el seu perfil i el seu estat de maduresa en el camí cap a la llibertat. Suggereixo donar suport genèric però concentrar-nos en el nostre camí. Tanmateix, cal que no deixem mai de banda els nostres cosins-germans, els occitans, de qui només l’atzar de la història ens va separar ara ja fa tants de segles. Estrènyer els llaços amb ells és, per nosaltres, un deure moral.
Queden tantes altres coses per dir. El món segueix agitat, però jo crec que va en la bona direcció. Tot i sistemes no homologables com els de Putin, Chaves o la Xina, en general el model de democràcia liberal s’estén arreu. També s’observa una convergència clara a fer veritables estat-nació (una nació per estat) que és la millor manera d’organitzar-se; nacions relativament compactes i petites, que no necessàriament homogènies, que dotin als seus ciutadans d’un sentit de pertinença local en un món global. Àsia i Amèrica Llatina milloren espectacularment les seves economies i l’Africa mostra els primers signes de redreçament, gràcies a l’entrada del capitalisme xinès sense llast (de moment) de colonialisme a l’europea. L’Afganistan, l’Iraq, Palestina i Israel són llocs on hi ha conflictes la resolució del quals marcarà el segle 21.
Per acabar, hagués volgut fer un canon de les coses artístiques que m’emocionen i dels personatges als qui respecto, però crec que no cal estendre’s massa en això. Deixeu-me però agraïr als següents humans que hagin existit i creat per nosaltres: Ramon Llull, Jaume I, Ausiàs March, William Shakespeare, Franz Schubert, Gustav Mahler, Bertrand Russell, Kathleen Ferrier, Fernando Pessoa, Joan Fuster, Josep Pla, Francesc Pujols, William Graves, Eduard Hopper, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Francesc Trabal, Richard Feynman, Robert Walser i W.G. Sebald.
Potser més endavant obriré un altre bloc. Ara mateix no ho sé. Fins aviat!
J. Cuxart
