A Bacàvia sovint es diu que la política té dos eixos: el nacional i el social. Resumint, i en termes col·loquials, com se n'és de catalanista o espanyolista, i com de dretes o d'esquerres. Cal dir que sovint les enquestes donen un grau gris com a posició majoritària (lleugerament més català que espanyol i de centre-esquerra). Deixeu-me fer el meu retrat del que és ser d'esquerres avui a Bacàvia i del que jo crec que hauria de ser.
[@more@]
L'esquerra tradicional (vegeu annex), hereva dels esquemes del 19è i que no ha après la lliçó del segle 20è, acumula un seguit de característiques que, als meus ulls, la fan poc atractiva pel ciutadà comú: i) menysté la cultura/poder local en favor de cultures/poders d'àmbit major, en nom d'una pressumpta major eficiència; ii) reposa sobre una estructura de partit vertical, amb elits que són proposades a les bases -que les refrenden-, i una organització social resultant que segueix el mateix esquema; iii) l'opció de l'individu sempre passa darrera de l'opció col·lectiva triada per uns pocs; iv) gairebé totes les activitats socials es legislen, deixant poc marge per la lliure iniciativa popular; v) es tergiversen els arguments com calgui per aconseguir els objectius proposats amb, sovint, total menysteniment de l'honestedat intel·lectual.
Tanmateix, la idea d'esquerra està associada des de sempre a polítiques progressistes, que lluiten per millorar les condicions de vida arreu. Com és un ideal noble, la major part dels joves idealistes, els millors joves, s'hi involucren amb il·lusió, com és comprensible. I en entrar dins aquestes estructures partidàries, el primer que han de fer és renunciar al seu major patrimoni, la seva il·lusió, iniciativa i intel·lecte, per posar-les al servei del partit. Evidentment ho fan sense questionar-s'ho massa, car els guia una idea superior a ells mateixos, la millora de la humanitat. Qui és hom comparat amb aquest objectiu? I quan ja hi porten uns quants anys, desencisats pel funcionament partidista, que premia generalment als taurons per sobre dels bonifacis, acaben deixant aquesta noble tasca i diluint-se en la societat civil, això si, essent per sempre d'esquerres. En canvi, l'apolític brillant, entretant, fa el seu camí, es forma eficientment i acaba situat en els estrats dirigents de la societat.
Això vol dir que l'esquerra no pot ser? Res més lluny del meu pensament. Si definim esquerra com l'afany de millorar la vida dels nostres semblants i disminuir les desigualtats socials, una vera política d'esquerra serà: i) la que respecti l'individu com a unitat bàsica de decisió; ii) la que afavoreixi una construcció social des de baix, amb comunitats inclusives d'arrel "natural"; iii) la que no imposi res als altres, ni llengua, ni cultura, ni idees; iv) la que minimitzi el reglamentarisme; v) la que gestioni les necessitats de la comunitat en proximitat, incluint energia, alimentació i residus; vi) la que generi un món lliure i just, amb regles bàsiques comunes per tots d'ample consens.
L'esquerra avui en dia comença a la familia, a la feina, a la comunitat de veins o a l'associació a la que estigueu apuntats. Fareu política d'esquerra si sou justos en cada petita decisió, no us imposeu als altres, sou profundament democràtics a tots els nivells de la vostra vida i procureu fer be les vostres tasques en profit de tots els qui us envolten.
Annex: sobre les revolucions
Un del mites de l'esquerra clàssica és que cal fer la revolució. En la revolució francesa, les esquerres foren els que seieren junts a l'esquerra de l'assemblea i deien representar el poble pla. Anomenats jacobins, volien imposar els mateixos drets i deures per tothom, basats en la cultura dominant francesa. S'hi oposaven els dits girondins, que volien fer una assemblea de caràcter més plural, basada en les peculiaritats de cada regió i que fou deixada de banda, acusada de fer el joc a les diferents burgesies locals. La revolució imposà un model únic fins i tot a qui no li calia ni l'havia usat mai, el poble pla de cultura i expressió no franceses. Des de llavors França no ha tornat a tenir cap caracter federal, mai més, ni s'albira en cap futur imaginable. Per origen, doncs, l'esquerra francesa és jacobina, car trià una opció com a bona i menystingué les altres, a les que marginà com a pagesivoles i mancades de utilitat. Imposà llengua i model cultural en un exemple de llibre de colonització interior.
Les revolucions obreristes del segle 19è foren justificades per l'explotació de la classe treballadora i aconseguiren millorar les condicions de treball i democratitzar mica en mica la societat occidental. Quan es dugueren fins les últimes conseqüències, durant el segle 20è, generaren règims que, sota l'excusa de la bona voluntat, es convertiren en autèntiques dictadures de les que encara en queden algunes mostres repartides.
Cal recordar que no totes les revolucions són iguals. Les primeres foren anglosaxones (Cromwell, 1649) destacant la independència americana on les diferents colònies, en revoltar-se i finalment guanyar la guerra, es van constituir en estats que es van federar. L'estructura resultant fou la de democràcia liberal, amb la primacia de la llibertat individual sobre l'organització col·lectiva, que es deixava en mans dels ciutadans. També totes les revolucions burgeses a l'Europa del 19, que van acabar de liquidar les restes d'estructura feudal. O les revoltes de resistència nacional, com la polonesa (exaltada per Bakunin) al 19è o la tibetana avui dia.
